Des d'aquí la felicitem per la seva gran qualitat i els sentiments que aflora.
Esperem que disfruteu de la lectura tant com vam fer nosaltres.
SERS ABANDONATS
Sempre diuen que els temps de guerra són temps de tristesa.
Però, tot i això, hi ha persones que no deixen de somriure, que segueixen mantenint una mirada alegre i expressiva al seu rostre per a que les seves ànimes no caiguin en la foscor de la ruïna.
Persones com la Marta, una nena de cinc anys, de cabells foscos i d’ulls blaus.
Gairebé tan blaus com els de la seva mare, que per desgràcia va morir en un tiroteig al carrer i, com a conseqüència, la nena va haver d’anar-se’n a viure amb la seva àvia, la Blanca, una vella pianista de cor enfosquit a qui el fet de veure a la seva néta somriure era l’únic que la feia continuar.
Quan la seva filla va morir, la Blanca va regalar-li a la petita noia un penjoll de plata en forma de clau de fa (que l’àvia també portava), ja que, a més de ser un símbol en forma de mig cor, les unia a totes dues per la passió que tenien per la música. Es van prometre no treure-se’ls mai.
La vella, tenia un petit restaurant a la cantonada d’una plaça, amb el que guanyava uns pocs calers per poder tirar endavant la vida de la Marta i la seva. Era una mica caòtic (per culpa de les múltiples bombes que havien caigut a la ciutat durant la guerra), amb un gran finestral i amb un preciós piano de cua de quan ella era jove.
Un matí, l’àvia va preparar una petita sortida al camp per allunyar per un dia a la seva néta d’aquell menyspreant ambient.
L’estació de tren estava plena de gent. La Blanca mirà el rellotge rovellat i engroguit i va veure que eren tres quarts de deu, quedava encara un quart d’hora per marxar. Abaixà la mirada per donar-li la mà a la Marta quan veié que no hi era al seu costat.
Va cridar, va córrer, va buscar pels racons més amagats, pels més generals, i va fer tot el que el seu cos li va permetre... Però el seu esforç no va donar resultat.
Misteriosament, havia desaparegut entre la gent.
Temps més tard, asseguda sobre la banqueta del piano, les seves fines i arrugades mans palpaven el teclat desgastat del qual sortia una melancòlica peça que va composar amb la Marta quan ella era molt petita. I mentre la lenta melodia anava transcorrent, va desplaçar els seus ulls color maragda al gran finestral i va observar com històries impossibles inundaven la ciutat de les pors dins una forta tempesta de crits. La postguerra havia desmesurat un poble rebel.
I, aquelles tràgiques imatges, van apagar l’esperança de la vella lluitadora per complet.
Quan, de sobte, va distingir entre el gran rebombori, una petita rialla.
La melodia va aturar-se de cop. Es va aixecar de la banqueta i va obrir la rovellada porta del restaurant.
A dos metres d’ella, hi havia un nadó d’ulls blaus al terra rient. Li va resultar molt curiós, i més pel fet de que s’estigués rient tot i ser mullat per la pluja i tot i haver perdut els seus pares. El va acollir i va decidir posar-li de nom Martí, ja que el fet de que desprengués tanta felicitat, i aquella alegre mirada li va recordar a la Marta, la néta perduda.
El nen va créixer amb l’anciana, que va despertar-li de nou les ganes de viure, i amb la música d’aquell vell piano de cua. I poc a poc, de tanta música que escoltava, va anar provant de tocar notes, i el que semblava ser un joc de nens, va resultar ser el principi d’una gran carrera.
En Martí era un geni del piano.
Amb només cinc anys ja feia concerts arreu del país. Van guanyar milions de diners, amb els quals van ajudar a realçar l’estat.
Quan tenia quinze anys el van cridar per fer un concert molt important a un altre país.
Na Blanca i en Martí van anar a l’estació de tren, quan, la vella va veure una noia d’uns vint anys d’uns ulls molt blaus que li va causar un borrós record que no va saber acabar d’aclarir. Va sentir el soroll del tren i va mirar el rellotge. Eren tres quarts de deu.
Just en aquell instant, la Blanca va caure a terra.
Al veure-ho, en Martí, va cridar ajuda, i d’entre la multitud, va acudir-hi la bella jove d’ulls blaus. Ella va posar-li la mà al coll per prendre-li el pols quan, la fina mà, va topar amb una cadeneta de plata. La va agafar i va veure que tenia forma de clau de fa. Els seus ulls van obrir-se de cop i van deixar anar una llàgrima. La jove va mirar el seu coll, i va treure’s el penjoll que portava ella també amb forma de clau de fa. Els va unir, i van formar un cor perfecte i brillant. Però, en canvi, el cor de la Blanca havia deixat de bategar. La Marta va posar la mà sobre el pit de la seva àvia i va deixar anar una altra llàgrima. Va tancar els ulls, quan va notar que una mà es posava sobre la seva. En Martí i la Marta van creuar dues mirades enllagrimades i es van abraçar.
I, aquella mirada, va iniciar una llarga història.
