Aquests dies els alumnes de l'Escola Municipal de Nou Barris estan acabant de revisar i passar a net la seva composició pròpia d'aquest any.
Com hem comentat en anteriors posts, composar una peça pròpia és un treball fruit de la assimilació de continguts i interelació de diferents processos d'aprenentatge. És una tasta que demostra tota la interiorització musical que s'ha fet en les diferents vivències que integren l'aprenentatge d'un instrument.
Avui volem escoltar i comentar el procés que també ha seguit la nova jove promesa, ben coneguda en el nostre país i molt admirat pels joves estudiants de piano: Michael Andreas Haeringer, amb la seva composició pròpia al piano titulada "I am missing you".
És una peça preciosa, amb profunda musicalitat i sentiment. Com es nota que li surt de l'interior ! Aquest és l'objectiu principal quan toquem una peça: mostrar els sentiments que hi ha a darrera les notes musicals, desvetllant l'idea musical que va codificar en la partitura el compositor. Per aquest motiu ens anomenem "intèrprets" i no "executants" pianístics.
En aquesta peça el Michael demostra la seva tècnica pianística clàssica, barrejada amb influències musicals modernes, tant per la textura (com distribueix la melodia i l'acompanyament en les 2 mans) com per l'harmonia i el ritme. La formació musical d'una persona no es basa solsament en els conceptes que es treballen a l'escola de música, sinó en tot l'ambient musical que viu i ha viscut: a casa (cançons populars, de bressol, d'excursió, música dea l'IPOD...), al cotxe (la radio, CD's...), en la vida social (anuncis de TV, bandes sonores de cinema, fil musical de centres comercials, festes majors...)...
La peça arriba de forma amateur al gran públic, ja no només sensorialment (a través dels sentiments) sinó també a través de l'oïda. La peça comença amb una melodia senzilla i bonica, que va evolucionant, creixent, canviant a un caràcter més greu, ampliant el registre sonor, arribant a un punt culminant, per després retornar a la calma que aporta sentir de nou la melodia inicial. Un gran final per una bonica composició.
Escolàsticament és una peça que incorpora algunes de les moltíssimes tècniques musicals observades en la bibliografia clàssica. Quan anem descobrint el repertori pianístic escrit pels grans compositors, és molt important no només tocar correctament les notes i els ritmes, i fins i tot anar més enllà del sentiment musical; és important anar reconeixent i identificant lògicament quins recursos ha utilitzat el compositor per arribar a crear aquella imatge sonora (analitzar la forma, l'harmonia, l'articulació, el registre, el tempo, les dinàmiques, les progressions, els girs melòdics...).
Tot aquest procés, que anem fent mica a mica durant la pràctica pianística, al llarg de tota una vida anem aprenent, i en Michael ja ha mostrat el bon troç de camí que ha recorregut, amb molta maduresa, comprensió i assimilació. De ben segur que el seu viatge en la música serà molt i molt interessant, i ens n'anirà fent partíceps a tots amb els seus concerts i actuacions.
Gràcies i endavant a tots els pianistes a intentar composar les pròpies peces.
Només una petita qüestió adicional: m'agradaria fer notar la importància de l'escriptura musical, sobretot en les composicions pròpies. És important fer l'esforç de transcriure en una partitura cada una de les peces que creem, ja que d'aquesta manera plasmem gràficament la imatge sonora, deixant la possibilitat que altres després de nosaltres puguin disfrutar de la peça gairebé tant com hem disfrutat nosaltres tocant-la. De passada assegurem una millor lectura d'altres partitures en el nostre procés.
Esperem amb frisança la partitura d'alguna de les composicions d'en Michael, a poder ser manuscrita (és la millor manera de transmetre els sentiments musicals).
Si voleu veure com va evolucionant, escolteu la seva anterior composició, de fa un any:
