Toca el piano.
Una peça desencaixada
fa xisclar el silenci
en l'idioma
fràgil
de l'absència.
Paraules desfetes
que només entén
un cor desfet.
Toca el piano
sense treva.
Alimenta de notes
la fam de la nostàlgia.
i plora,
sense treva.
Toca el piano,
d'acord, enterra records
sota els arpegis.
Esgarrapa les tecles
en un intent d'aferrar-se
a la cançó invisible.
D'acord, encara escolta l'adéu
que la va enterrar
sota els records.
Toca el piano
i trinxa promeses,
entre el martell i la corda
que executen l'ordre obscura
d'aquella dona
que, davant el somriure
i l'aprovació d'un públic
exigent,
toca el piano.
La podeu comentar o llegir-ne d'altres a la web original de la publicació:
http://relatsencatala.cat/relat/toca-el-piano/1014054
Moltes gràcies, Gerard.
Preciosa manera d'explicar els sentiments com sempre fa el Gerard.
ResponEliminaMarta